Fa uns dies escrivia un article en el que havia fet, com és habitual en mi, recurs a la ironia. Avui no. Gràcies a una pregunta formulada per l’amic Pere Baró tenim més dades. Sabem que Andorra ens amaga una realitat preocupant per a la seva població. Una bomba de rellotgeria suïssa. Les dades recents sobre salaris i pensions mostren un panorama difícil: ingressos insuficients, un cost de vida elevat i un accés cada vegada més restringit a l’habitatge. Aquest desequilibri té conseqüències directes en la qualitat de vida, la dificultat de trobar treballadors, la natalitat i, especialment, el futur econòmic del país. Estem davant d’una crisi silenciosa?
Les dades reflecteixen una realitat força dura, ja que gairebé la meitat dels assalariats a Andorra perceben menys de 2.000 euros mensuals, lluny dels 2.560 euros del salari mitjà. Si tenim en compte que els lloguers han assolit xifres desorbitades, amb preus que superen fàcilment els 1.200 euros per un habitatge modest, moltes famílies i treballadors es veuen obligats a compartir pis o destinar la major part del seu sou a l’habitatge, deixant poc marge per a altres despeses essencials. En els pitjors casos decideixen abandonar Andorra, i això sí que és tràgic.
A més, comparat amb països veïns com Espanya i França, el poder adquisitiu real dels treballadors andorrans és significativament inferior, cosa que genera una creixent sensació de precarietat a més d’un consum intern a la baixa.
El panorama és encara més desolador per als nostres padrins. Això que diré ara és una absoluta barbaritat: més del 60% de les pensions estan per sota dels 800 euros (més d’un terç dels pensionistes -36,5%- cobren menys de 400 euros!!!), una quantitat que clarament no permet cobrir necessitats bàsiques quan el cost de vida continua augmentant. Això posa en dubte la sostenibilitat del sistema de pensions i la qualitat de vida de les generacions més grans. També petita menció als 162 padrins que cobren una jubilació de més de 3.000 euros dels quals n’hi ha 6 que cobren una jubilació de la CASS de més de 6.000 euros. No puc evitar tenir molts dubtes al respecte.
Ja sabem que l’accés a l’habitatge és la principal preocupació de la població des del 2007. La manca de previsió dels governs de DA han portat a una situació en què moltes persones no es poden permetre viure dignament a Andorra. El mercat immobiliari ha estat dominat per l’especulació, en detriment de l’oferta residencial.
Andorra registra la taxa de natalitat més baixa d’Europa i no és una coincidència. Amb sous que no permeten afrontar amb seguretat la criança de fills i sense ajudes significatives (no necessàriament han de ser exclusivament econòmiques) per a les famílies, moltes parelles decideixen posposar -o fins i tot descartar- la possibilitat de formar una família. Això genera un problema demogràfic greu que afectarà l’equilibri del sistema de pensions i el futur econòmic del país. Fins i tot em permeto dir que podria afectar la sobirania (paraula que agrada molt a cal DA) d’Andorra.
Les difícils condicions laborals estan portant molts joves andorrans i residents a buscar oportunitats a l’estranger. La manca de perspectives de creixement professional, juntament amb la impossibilitat d’accedir a un habitatge digne, estan empenyent la població activa fora del país. Això, a llarg termini, pot tenir un impacte negatiu en l’economia i en la sostenibilitat del sistema laboral.
Davant aquesta crisi silenciosa és fonamental que el Govern i les institucions prenguin mesures per revertir la situació, i malgrat que ho hem intentat per tots els mitjans, any rere any, el Govern de DA s’encabota a no fer-nos cas. La llei òmnibus és un bon exemple, ja que ens han rebutjat gairebé totes les esmenes.
D’altra banda, com sempre, proposem que els salaris augmentin TOTS en relació, com a mínim a l’IPC. El salari mínim hauria d’augmentar, com hem signat amb la Carta Social Europea i com proposem des del PS -i, curiosament, també DA de fa 14 anys-, al 60% del salari mitjà (1.540 euros amb relació al 2024).
Necessitem més habitatge públic i publicoprivat, com ja proposa Andorra la Vella amb Enclar i un registre de la propietat URGENT per poder fer una foto real de la situació i poder prendre mesures de veritat. La llei òmnibus és una pantomima que no tindrà un efecte real en el llarg termini. Començar una casa pel teulat sol causar això.
És urgent revisar el nostre sistema de pensions per garantir una vellesa digna als padrins.
Hem de crear incentius i donar seguretat legal (especialment en l’àmbit laboral) a totes les persones que vulguin crear una família, sense importar el seu estatus i que permetin als nens créixer sense por a la precarietat.
Des del PS fa molts anys que diem que Andorra s’enfronta a un problema greu. Fa molts anys que fem propostes i ningú ens escolta. Hem d’equilibrar el creixement econòmic amb el benestar de la seva població. Si no es prenen mesures urgents i valentes, el país corre el risc de convertir-se en un lloc on només els més privilegiats puguin viure amb dignitat, mentre que la resta de la població lluita per arribar a final de mes. És hora d’apostar per un model més just i sostenible per a tothom.
