Amb aquest títol manllevo la denominació d’un àmbit de l’exposició Affatus, d’Eve Ariza, que hem tingut el plaer de contemplar a l’Espai Caldes perquè no puc deixar de pensar en els personatges rosats amb boca i dents enormes que l’Eve anomena AfaBLas o Afamats de BLA són, amb tot el respecte, el viu retrat d’alguns dels nostres polítics.
Hem participat en la confecció del Llibre Blanc de la Cultura i més recentment en el Pla estratègic de la Cultura, 2030. El primer, l’esbós de les futures línies de treball en matèria cultural amb accions que han de “replantejar i activar la dinàmica cultural d’Andorra”, des de l’acció cultural, el patrimoni cultural, la política lingüística a les indústries culturals. El segon, que es deriva del primer, un full de ruta que incorpora objectius i defineix un marc d’actuació. Totes dues eines han estat resultat d’un procés participatiu i se’ls defineix com a documents tècnics i no polítics. Un procés participatiu no pot suplir la responsabilitat que un Govern ha de definir, en aquest cas, les línies estratègiques i la política cultural. Amb tots aquests processos no hem conegut la veritable proposta del Govern en relació amb la Cultura més enllà de l’aposta per a definir “participativament” les accions a fer i decisions que han estat preses per donar resposta a assumptes urgents i inajornables, com ara la restauració del campanar d’Enclar; el suport als diversos sectors culturals amb el projecte La cultura no s’atura i l’obstinada i errònia decisió de traslladar –més aviat fer entrar amb calçador–l’Arxiu Nacional al Rosaleda, per –pretesament– establir sinergies de treball entre els departaments patrimonials en lloc de procurar-li l’espai adequat i necessari. D’això, se’n diu invisibilitzar un centre de conservació, tractament i difusió del patrimoni.
Hem assistit a accions de pur màrqueting, amb un excés d’escenificacions, amb repetició de conceptes i paraules com ara “transversalitat”, “escolta activa”, “endreçar”, “mirada àmplia” i “ecosistema cultural”.
En quatre anys no s’ha aprovat cap entorn de protecció. L’aplicació de la modificació de la llei del patrimoni cultural perpetrada, el 2014, per Demòcrates per Andorra és perjudicial per a la conservació dels valors patrimonials associats als monuments i en lloc de plantejar un nou text, aprofitant la proposta feta pel meu partit, han optat per continuar desprotegint el patrimoni immoble. Tampoc s’han aprovat els textos normatius que estaven preparats, com ara la llei del dipòsit legal o la dels arxius i la gestió de documents.
El museu nacional, avortat una legislatura més amb l’excusa de la pandèmia. Sembla renéixer un altre cop per ser realitat la pròxima legislatura, “si els ciutadans així ho volen”, és clar –deia el cap de Govern–. No entenc com que de la mateixa manera que s’ha encomanat el Relat nacional –ara històric– no es podia haver avançat en el disseny i en la concreció de l’equipament, la seva ubicació, el model, el seu contingut, etc.
La vall del Madriu-Perafita-Claror segueix sense un veritable pla de gestió i el paper que juga el ministeri de Cultura continua sent el de convidat de pedra. El patrimoni immoble segueix sense comptar plans especials de protecció, manteniment, sanejament i conservació. Casa Rossell i el seu futur està als llimbs.
El projecte de la Biennal de Venècia s’ha llençat a la brossa i projectes com ara Terra de bruixes o el de Demografia històrica i reconstrucció de famílies cauen en l’oblit més absolut una vegada presentats o es donen per acabats abans de temps.
En fi, molt bla, bla, bla i poca presa de decisions compromeses amb la cultura i el patrimoni cultural. Tot plegat, una pena.