Consens

Durant aquesta legislatura, per part del Govern i del Grup Parlamentari de DA, es parla sense parar (públicament i sempre amb un micròfon al davant), de cerca del consens entre ells i els grups de l’oposició. Un consens que, una vegada arriba el treball conjunt (fora de micròfons i càmeres) sigui en comissió o en qualsevol treball legislatiu, desapareix perquè la realitat és ben diferent.

Potser cal definir què vol dir consens. Nosaltres tenim molt clar que el consens és allò que vam intentar amb la llei de l’habitatge, on després d’una encomana del nostre grup parlamentari, es va crear una taula d’habitatge que havia de ser (dic hi havia perquè malauradament no va ser així) un text que fos la llei marc d’habitatge. Lamentablement però, saltant-se tot el consens acordat amb la creació de la taula de treball, van presentar de forma unilateral la llei òmnibus.

Pels grups de DA i CC el consens apareix quan una llei feta per ells sols no funciona o és criticada. És aleshores quan el busquen per repartir la responsabilitat de la mala gestió entre tots els grups parlamentaris.

Així els ho vaig comentar el dia del debat del pressupost, i ho faig, de nou, públicament. Des del nostre grup parlamentari hem demostrat que quan cal treballar de forma conjunta pel bé del país i de la seva ciutadania estenem la mà per fer-ho plegats sense cercar cap rèdit polític. Així ho vam demostrar la legislatura passada amb la Covid i així ho estem demostrant aquesta legislatura amb lleis com la de l’augment salarial, la del català i l’apropament a la Unió Europa.

Però quan des de DA no entenen el consens com el treball conjunt és molt difícil creure en el seu discurs i en les seves accions. Per part nostra, quan ells ho vegin clar tindrem la mà estesa per treballar plegats, però mentre es creguin millor que la resta qui ho patirà és la ciutadania amb les seves polítiques neoliberals que ens han portat on som ara.