Recordo la meva època d’estudiant a Barcelona com una de les millors. Especialment pels grans amics que hi vaig fer. Compartia pis, com la gran majoria d’estudiants que han de marxar del país, perquè volia socialitzar, tenir amb qui compartir els moments, sortir de festa, i un llarg etcètera de motius. I afirmo que va ser la millor decisió, no només per la socialització que tenia, sinó també per tot l’aprenentatge que comporta emancipar-se: gestionar comptes, aprendre a cuinar, a conviure amb altres persones, i moltes més coses positives. Per contextualitzar una mica, econòmicament parlant, en aquell moment es podia permetre anar a un pis tot sol, no era tan abusiu com avui dia.
Estem en l’era del co: coworking, cofooding, coliving, cohousing... Avui parlaré del concepte del coliving. Teòricament res a veure amb compartir pis ni tampoc un altre concepte que està a l’alça, el cohousing. S’apropa més si voleu a una residència d’estudiants per a treballadors en sectors determinats.
Un concepte que neix a Dinamarca als anys 70, segons l’estudi Livingcloser, que us recomano llegir si voleu entendre bé el concepte. Ens ho volen vendre com a una forma de fer networking, una forma d’establir sinergies per millorar els projectes, per a joves de no més de trenta-pocs anys (apte per a totes les edats realment), amb una teòrica curta durada, amb més serveis i espais per compartir. Un edifici amb habitacions i lavabo privats, d’entre 8 i 12 metres quadrats, amb la resta compartits. I és que realment sona molt bé. Fins i tot quan llegia l’estudi pensava “això no està tan malament”.
No cal que us parli gaire del greu problema que existeix a Andorra sobre el lloguer, ja n’he parlat en altres articles. Fa massa temps que existeix i la solució i la voluntat és totalment inexistent. Mesures poc útils per dir als seus electors que han fet mesures.
El coliving és una forma moderna de precaritzar i especular encara més l’habitatge i fer enriquir encara més els grans propietaris de pisos amb un dret bàsic de la nostra Constitució. A Andorra no existeixen gaires estudis sòlids en molts aspectes, però en matèria d’habitatge, encara menys.
Segons El País, a Barcelona o Madrid (preus de lloguer similars als d’Andorra, si algú no s’ho creu que busqui pisos de les característiques semblants a un lloc i a l’altre) un jove ha de destinar entre 400 i 500 euros al mes per una habitació en un pis compartit. El coliving per una mitjana de 750 euros mensuals, gairebé el doble. És absolutament fals que el coliving abarateixi l’emancipació. Alguns diuen que és una forma de dignificar la situació del lloguer. Jo no ho crec. Penso que abans d’anar a buscar suposadament conceptes moderns, hem de dignificar i fer l’habitatge el més accessible possible, solucionar el problema, com per exemple amb un cens que permeti analitzar-lo de forma real. Creant pisos socials com els de Jovial i un llarg etcètera de possibles solucions.
A moltes ciutats europees la solució ha sigut dràstica: limitar preus del lloguer. Penso també que abans d’arribar a això cal voluntat per part dels propietaris i de Govern a solucionar el problema del lloguer. No crec que faltin pisos, sinó que n’hi ha molts de tancats i dels quals no en tenim cap control, però és impossible saber-ho del tot, ja que desconeixem la quantificació del parc privat desocupat.
A més, el coliving podria tractar-se d’un concepte totalment elitista on podries no ser acceptat per la comunitat. La dreta vol disfressar la pobresa i la precarietat com una cosa cool i això és realment preocupant. El concepte en un sistema d’habitatge de preu regulat, un habitatge accessible, tindria cabuda per donar una alternativa més als que volen fer una breu parada d’uns mesos al país. Però de cap de les maneres una alternativa a l’emancipació dels joves amb la falsa premissa que és més econòmic.