Soc dues setmanes fora. He marxat de vacances. Com molts de vosaltres, he anat al poble a veure la família. Res de grans viatges ni de paradisos amb aigües cristal·lines. A casa, com enlloc. Però tot i que estic a uns quants quilòmetres d’Andorra, no desconnecto. Us passa, oi?
Les noves tecnologies -amb el mòbil per excel·lència com a eina indispensable per a fer qualsevol cosa-, el ritme actual de la societat -amb la publicació de notícies a cada segon- i (també ho reconec) la meva tossuderia per no tancar per una temporada el compte de totes les xarxes socials, fan que em sigui impossible evadir-me de la realitat.
I em pregunto: Per què quan assolim aquest moment que estem esperant amb candeletes tot l’any, com són les vacances, ens capfiquem en seguir immersos en el dia a dia? D’acord, potser ho fem a un ritme més lent i no és la voràgine que vivim diàriament, potser ens passem els matins a la platja o a la muntanya i no tancats a l’oficina, però tot i així, en algun moment del dia sempre apareix el “vaig a mirar que ha passat avui”.
I sabeu què? Tinc la sensació que si no ho faig, si no estic connectat, m’estic perdent alguna cosa que pot ser important, com que algú estigui intentant contactar amb mi per alguna cosa i jo no estigui disponible, que arribi un correu electrònic urgent i no el respongui a temps.... que aquesta immediatesa amb la qual treballem dia rere dia es trenqui. I m’he adonat de la importància que té això en la nostra salut mental i emocional i la necessitat de ser conscients i posar-hi remei.
No dic que la desconnexió total sigui bona ni possible, però sí que, des de que m’he adonat de la dependència que podem tenir durant les vacances a l’actualitat, he decidit fer alguns passos que permetin tenir estones de llibertat.
La primera premissa ha estat deixar el mòbil a casa. Quan surto a la platja, la muntanya, dinar, passar una bona estona amb la família o els amics, he decidit no agafar el mòbil. He de confessar que els primers dies ha estat molt complicat, però que ràpidament t’hi acostumes. De fet, em recorda a quan era petit, quan els mòbils encara no estaven en el nostre dia a dia. Fèiem servir el telèfon fix per avisar i sortíem.
La segona, juntament amb el mòbil, hi he deixat l’“smartwatch” i durant aquests dies en duc un d’analògic. Em permet saber l’hora – que és la seva funció principal- i no m’està vibrant a cada moment per alguna notificació o WhatsApp.
Quan torno a casa miro únicament la pantalla del mòbil i si hi ha algun missatge o trucada important. És aleshores quan, si és així, contesto, i si no, ni desbloquejo el mòbil. I gràcies a això sento que estic gaudint d’estones en família de més qualitat, de xerrades interessants, de passejos on estic descobrint noves coses tot i haver-hi passat moltes vegades... Cert, no estic fent totes les fotos que podria ni les estic compartint a les meves xarxes perquè no tinc el mòbil a sobre, però precisament per això estic aprenent a valorar més les coses i sobretot que, si hi ha alguna cosa urgent, les persones que em coneixen saben com em poden contactar i que si no ho és tant m’assabentaré quan, després d’haver passat una jornada en família i de veritable “relax”, miri el telèfon.
Perquè així a la tornada vindré amb les piles carregades de veritat i no ho faré esgotat d’haver estat fent vacances tot el dia connectat, responent missatges que poden esperar o que fins i tot no cal ni que siguin contestats.