Dia de Meritxell

Ahir va ser el dia de la nostra patrona. Resulta evident la influència religiosa en la nostra cultura popular. Celebrem, per exemple, la festivitat nacional el dia de l’onomàstica de Meritxell. Però no només, nombrosos exemples adopten com a patrons i patrones a sants catòlics, fent que les seves onomàstiques corresponents esdevinguin els dies celebrats de col·lectius professionals, pobles, etc.

Fins aquí res a dir. És evident que si volem celebrar, hem de triar els dies per a fer-ho i, posats a triar, qualsevol pauta no em resulta ni més ni menys bona per a fer-ho. 

Ara bé, una cosa és que la tradició cultural ens assenyali el dia triat per a la celebració i una altra, de ben diferent, és la celebració en sí mateixa. I, arribats a aquest punt, sí que discrepo amb la impregnació de la tradició catòlica en la vida institucional. Celebrem institucionalment els dies festius amb misses catòliques. El dia gran de la festa major, missa solemne, el dia de la patrona, missa solemne, la patrona del cos especial de torn, missa solemne i un llarg etcètera. 

I, em pregunto, on queda el respecte institucional a la llibertat de creences, dret fonamental protegit contitucionalment, per cert, dels qui no som catòlics? Perquè les celebracions institucionals s’han de vehicular entorn de l’eucaristia catòlica?

Potser perquè he estat educada en un entorn de forta impregnació catòlica, fa que em pregunti si les celebracions institucionals entorn dels sagraments catòlics no els banalitzen. Per exemple, veure una desfilada d’autoritats anant a combregar sense haver passat prèviament pel confessionari, «per rebre el cos de Crist lliure de pecat», tal com prescriu la doctrina catòlica, no és una forma de ningunejar l’espiritualitat del sagrament que estan exercint. És a dir, em pregunto si es combrega per la convicció d’estar acostant-se a Déu, o si es fa com el pas següent d’una coreografia grupal.

I quedi clar que no estic per a res en contra de la litúrgia religiosa, ans al contrari, soc absolutament respectuosa amb les creences de cadascú. El que em molesta és que aquesta religiositat s’imposi institucionalment i l’hagi de practicar qui no la professa, convertint-la massa sovint en un acte intranscendent i mancat de la convicció i introspecció del qui el practica.
La religió ha de pertànyer a l’esfera privada de les persones. Les conviccions religioses, així com també la manca d’elles, ha de ser absolutament respectat per tothom. Per això han de formar part de l’àmbit íntim, per a que cadascú de nosaltres es pugui comportar conforme a les seves conviccions pròpies.

Per tant, des del meu humil punt de vista, el desitjable seria que les misses es reservin per als catòlics practicants i que les celebracions institucionals s’articulin des de la laïcitat que es requereix per a no imposar a ningú litúrgies de religions que no professa.

Per a mi, simplement, una qüestió de respecte. 

(El Periòdic, el 9 de setembre del 2022)