Som a les portes d’un moment crucial per al país, d’un dels moments més complexos de la nostra història des del punt de vista econòmic, enmig d’un context internacional complex i complicat, amb les derivades, encara pendents de superar, de la Covid, amb una crisi internacional a nivell logístic i de subministraments i amb la invasió de Rússia a Ucraïna; tot plegat està comportant una situació nova (almenys en els darrers decennis) de pujada de preus amb una inflació generalitzada i aparentment de llarga durada i una crisi energètica profunda a les portes.
A nivell més intern i polític també estem en un moment fonamental: a finals de la VIII legislatura (2019-2023), en la que les condicions de vida globals dels ciutadans han empitjorat amb la pèrdua de poder adquisitiu, amb l’encariment desorbitat dels preus de l’habitatge, amb la pujada de preus de serveis públics i la imposició de noves taxes. Som a les portes del darrer Debat d’Orientació Política abans de les eleccions i, suposadament ja que s’havia anunciat per a l’1 de setembre, de la presentació del pressupost per al 2023, que hauria de ser eina clau en aquest per fer front a la situació actual en la qual conflueixen diferents crisis: econòmica i de pèrdua de poder adquisitiu, energètica, de l’habitatge,...
Incomprensiblement -com a mínim al nostre entendre-, tot i els actuals condicionants i l’exigent calendari que és al davant nostre, no existeix a hores d’ara cap mena de diàleg ni polític ni amb els agents econòmics i socials per debatre de com afrontar aquest moment tan complex. Aquests darrers dies he pogut parlar amb els representants sindicals i patronals per constatar, amb sorpresa i estupefacció, que no hi ha convocada cap reunió del Consell Econòmic i Social, que seria l’òrgan de diàleg on s’hauria d’analitzar l’actual situació i plantejar les propostes. I tampoc nosaltres no hem rebut cap trucada ni cap proposta de reunió, i tot apunta que arribarem al Debat d’Orientació Política -els propers 12 i 13 de setembre- i a la presentació del pressupost per part del Govern -que d’entrada ja arriba amb retard segons les seves pròpies previsions, que eren d’entrar-ho abans de l’1 de setembre segons es va notificar en una carta que es va enviar als diferents departaments i organismes- sense cap mena de conversa prèvia, ni cap diàleg ni social ni polític.
És veritat que això no suposa cap novetat amb relació a les formes de fer de Demòcrates per Andorra, i de Xavier Espot en particular. El mateix ha succeït en altres moments de la legislatura, i particularment en la gestió de la crisi de la Covid. Però al meu entendre els condicionants d’aquella etapa i aquesta són absolutament diferents.
Espot s’equivoca pensant que en aquest moment complicat pot fer el mateix que va fer amb la gestió de la crisi de la Covid, quan, de manera conscient i meditada, va voler deixar de banda l’oposició i capitalitzar tota la presa de decisions, al meu parer amb la voluntat de treure profit i rèdit polític i personal d’una situació complexa i difícil, però en la que finalment el que es va fer des del Govern és replicar les decisions que es prenien a nivell internacional i posteriorment va “regar” –i com estem veient no sempre ni de forma justa ni equitativa ni amb les mateixes possibilitats d’accés al diner públic per part de tothom ni amb els controls suficients- amb centenars i centenars de milions d’euros determinats sectors de l’economia andorrana. Espot va fer i desfer, sense deixar marge de maniobra per treballar i fer aportacions a lleis i mesures amb l’objectiu de millorar-los i fer-los més equitatius i accessibles per a tothom, com per exemple per als autònoms, amb una manera de fer que li ha permès capitalitzar decisions que han sigut molt populars perquè hi ha hagut molts diners a repartir i insisteixo que segurament amb controls insuficients.
Amb aquest precedent i les formes de fer de Xavier Espot, que és una persona amb qui és molt i molt difícil dialogar, i fins i tot ni tan sols intercanviar opinions i parers, a qui li costa estar a l’escolta i li agrada massa, potser, ser escoltat, crec que pot tenir la temptació d’intentar reproduir aquesta manera de fer en aquest final de legislatura.
Però intentar-ho seria un doble error, especialment i si ho comparem amb la gestió de la Covid, perquè les circumstàncies són absolutament diferents. En primer lloc, perquè en aquesta ocasió no hi haurà centenars de milions a repartir sinó que el que toca distribuir ara són més aviat costos entre agents econòmics i socials i l’Estat i, per tant, aquesta autopropaganda vinculada a repartir diners (i regalar en altres casos com s’està evidenciant) ara no existeix. El que toca ara són consensos i diàleg per veure com es reparteixen els costos i per tal que els ciutadans, els autònoms i els empresaris puguin fer front de la millor manera a aquest nou escenari de preus elevats, d’energia cara i d’IPC elevat, amb les conseqüències contractuals que aquest fet comporta. I en segon lloc, perquè, tot i que Xavier Espot n’hagi pogut sortir benparat de la repartició massiva de diners que va fer amb la gestió de la Covid, el que està clar és que en aquesta legislatura les coses no s’han fet bé, més aviat tot el contrari: els problemes estructurals del país com ara l’habitatge, les pensions, els salaris, la gestió pública s’han agreujat i la situació global avui en dia és pitjor, molt pitjor fins i tot, que a l’inici de la mateixa. I per tant, ara arribem a una nova crisi sense els deures fets, amb una pèrdua de poder adquisitiu globalitzada, sense cohesió i sense cap diàleg entre els agents econòmics i socials, ni cap diàleg polític.
Des del Partit Socialdemòcrata no ens queda una altra que manifestar l’absoluta sorpresa pel fet que a les portes del Debat d’Orientació Política -que ha de marcar el final d’aquesta legislatura- i del pressupost per l’any 2023 no hi hagi hagut, a hores d’ara, cap mena de diàleg entre els agents econòmics i socials ni cap mena de diàleg polític. Així, hem de mostrar preocupació perquè tot apunta a una gestió en solitari del Govern en aquest final de legislatura, i, si té la temptació de pensar que això es podrà resoldre de manera unilateral i prenent com a exemple la repartició de diners infinita de la crisi de la Covid, s’equivoca. I si no s’obre aquest procés de diàleg polític i social, les decisions que es puguin prendre poden, no només descontentar parts importants de la població sinó que a més a més poden mancar de justícia i d’equitat i poden provocar, de manera legítima, rebuig tant en el teixit empresarial com entre els propietaris immobiliaris com en els treballadors i llogaters.
(Altaveu, 5 de setembre del 2022)