Han passat dos anys de les eleccions generals del 7 d’abril del 2019. Dos anys dividits en dues etapes: la pre i la post-Covid. Dos anys que m’han permès conèixer, en pròpia pell, el funcionament de la màxima institució que representa l’expressió de la voluntat popular: el Consell General.
Per a un jove de 25 anys, l’elecció de conseller general va ser i està sent una oportunitat magnífica per conèixer més el meu país i la gent que el componem. Una etapa única i inèdita de la meva vida on intento aportar tot el coneixement adquirit per millorar el procés de presa de decisions, així com traslladar a l’esfera pública les inquietuds de tota una generació. Una generació de joves més ben formada que mai i que, tot i que no ho tenim fàcil, volem ser partícips i actors dels canvis que es produeixen al nostre voltant.
I ho volem fer des de totes les estructures, tant les de participació formal, com les de participació informal i no institucionalitzada. Som molts i moltes les que durant anys hem participat i hem reclamat sentir-nos escoltats des de diferents altaveus de participació juvenil. Si una cosa he trobat a faltar aquests dos anys són més interlocutors de la meva generació. Que no pensin com jo, però amb qui poder debatre sobre les necessitats compartides. Esperem que sigui així en les pròximes legislatures.
També és evident que aquest últim any ha sigut complex a l’hora de prendre decisions. La realitat i duresa del moment que ens ha tocat viure han fet que la introducció en el món de la política activa hagi estat ben intensa. I aquí, la formació ajuda, però és l’experiència adquirida amb el pas del temps allò que marca la diferència. Mirant enrere veig tots debats bàsics que hem tingut. Debats estructurals pel present i futur d’Andorra. I d’aquests n’extrec conclusions per mi, les quals també vull compartir-vos.
En primer lloc, el fet que construir és molt més complex i lent, però més efectiu i durador que la destrucció, ràpida i fàcil. He après i continuo aprenent que l’empatia, la manca d’apriorismes i la comprensió de l’altre són eines bàsiques per teixir consensos i una capacitat de pacte que ens legitimen a nosaltres, representants polítics del moment, fer la tasca que fem.
És evident que l’aritmètica n’és una i que aquesta facilita allò que se’n diu estabilitat. Però aquesta no et garanteix una legitimitat àmplia, si no existeix una reciprocitat del conjunt de forces representades. I això és el que aprecio més d’aquests dos anys: veure i ser partícip de determinats moments on cadascú ha sortit de la seva zona de confort per trobar denominadors comuns. Desitjo pels pròxims dos anys repetir més moments així, necessaris per prendre bones i millors decisions pel país.
No obstant això, també he pogut comprovar el que és no sentir-se escoltat. I puc entendre que, en un moment determinat, els gestors polítics demanin la màxima pragmàtica a l’hora de prendre decisions.
Però això no ha de fer oblidar la importància de la relació institucional, així com la funció primordial del Consell General de controlar i impulsar l’acció del Govern. I durant aquests dos primers anys, tot i la bona relació cordial, he trobat a faltar un respecte institucional entre la informació que hem demanat des del Consell (en preguntes orals, escrites, demandes d’informació...) d’aquella que es brinda des del Govern. Una informació bàsica per fer correctament la nostra tasca de legisladors.
Crec fermament que una bona qualitat de resposta és positiva per a ambdues parts, ja que afavoreix el rendiment de comptes i la transparència i permet resoldre dubtes que una resposta incompleta fan perpetuar en el temps. Són dos anys i la teoria diu que en manquen dos més. Però sigui pel temps que sigui, no deixarem de fer allò pel qual vam prometre el càrrec: servir l’interès general i fer-ho el millor possible.