Demà celebrarem el Dia de la dona i el més calent és a l’aigüera. El Govern i els grups de la majoria al Consell General es van comprometre a despenalitzar l’avortament i avançar així, encara que fos de mica en mica, en l’assignatura pendent que tenim com a país. Perquè, reconeguem-ho, som un estat que no protegeix el dret de les dones a disposar del propi cos. La legislatura passada es va aprovar la Llei d’igualtat entre dones i homes, però ni tan sols hi feia referència, i això ens indica la poca voluntat política de resoldre la situació.
A la darrera campanya d’eleccions generals, van dir i repetir que despenalitzarien la interrupció voluntària de l’embaràs, encara tipificada al Codi penal. Una pregunta parlamentària del Grup Socialdemòcrata va servir per descobrir que s’havien encarregat informes jurídics per valorar l’encaix de l’avortament a la Constitució. Ara tenim un Ministeri de Relacions Institucionals, Educació i Universitats que teòricament se n’ha d’encarregar –això de les relacions institucionals és una mena d’eufemisme per referir-se al copríncep episcopal. I sembla que han anat a demanar permís al Vaticà.
No és estrany que Acció Feminista anunciï que anirà a manifestar-se fora del país, vist que aquí no les escolten quan reclamen l’avortament legal, segur i gratuït a Andorra. O que Stop Violències no tingui cap opció després de ser vilipendiada cada any –es veu que el patriotisme es demostra demanant permís a un altre estat i a l’Església catòlica. Fins i tot l’Associació de Dones d’Andorra, de caràcter més conservador, diu que ningú no l’ha informat de les darreres gestions per avançar en la tan anunciada despenalització. El Ministeri de Relacions Institucionals, doncs, de moment ha orientat qualsevol intent de diàleg cap a la banda masculina de la dreta, perquè amb les representants de la societat civil no hi ha parlat gaire.
Sigui com sigui, aquí hi ha una inèrcia tan retrògrada que fins i tot l’excusa de l’equilibri institucional fa olor (per no dir pudor) de resclosit. Sabem perfectament que la Constitució preveu la ratificació de les lleis amb la signatura d’un sol copríncep. Si es tracta, doncs, de protegir les institucions ja estava tot previst des del 1993, atès que es va fer així per respectar les creences del copríncep bisbe, que en aquest cas estan als antípodes de les del copríncep francès, per cert.
Des de l’esquerra, em pregunto què s’entén per igualtat des d’un punt de vista conservador i alineat amb l’ordre establert. Pensen que hem de tenir les mateixes oportunitats, o troben que encara hem de demanar permís als capitostos de l’església? I què entenen, també, per sobirania. Consideren que algun dia les dones d’Andorra han de poder rebre els serveis sanitaris que necessiten al país i amb cobertura de la seguretat social, o pensen que els estats veïns ens han de continuar resolent els problemes?
Des del meu punt de vista, els drets humans són irrenunciables, i els hem de preservar més encara quan el món occidental està mirant cap a l’extrema dreta. No podem donar per fet el que va costar tant de temps i esforços a les generacions precedents, i cal persistir per arribar a noves fites de justícia social que encara no hem aconseguit. Espero que les dones es comencin a empoderar per totes bandes de l’arc parlamentari, en comptes de continuar mirant cap a una altra banda segons la tendència política que representen. I que els homes ens donin suport, com caldria esperar en una societat igualitària i sobirana.