Govern no deixa de sorprendre’m. En la seva contesta a unes preguntes en relació amb l’avaluació d’impacte ambiental ens ha fet un exercici, per dir-ho educadament, de pur funambulisme. A la pregunta de quins són els països que han incorporat en el seu ordenament legal els “estudis de càrrega” com a instrument d’ordenació i planificació territorial i urbanística, en lloc de contestar amb un senzill “cap” s’exposa un seguit de banalitats: que si els estudis de capacitat de càrrega són una eina àmpliament utilitzada, sobretot en l’àmbit del càlcul de la capacitat de càrrega ambiental i turística; que més enllà de trobar exemples al nostre voltant –del qual no en donen cap ni un– no es té constància de la incorporació dels estudis de càrrega en l’ordenament legal... Ara si, es veu que l’ús de la capacitat de càrrega com a eina d’ordenació urbanística i de planificació del territori també es pot trobar en la bibliografia, que tampoc citen.
Fa temps alguns cònsols van manifestar que aquests estudis servirien de ben poc i un expert asseverava que malgrat ser base de decisions no són “la panacea”, ja que s’han centrat només en l’aspecte mediambiental i manca tractar el social i l’econòmic. I algun altre manifestava que no dirien “que no tenim disponibilitat per poder créixer”.
Els estudis sembla que han analitzat aspectes com la capacitat màxima de subministrament i distribució d’aigua potable; la disponibilitat d’energia elèctrica i la capacitat de distribució de cada zona actual i futura en funció del creixement urbanístic; la capacitat màxima de conducció i depuració d’aigües residuals; de la xarxa viària parroquial i de carreteres generals; les de transport i tractament de residus sòlids i de les infraestructures; etc.
El 2022, un informe de Govern ja analitzava –parcialment– la capacitat de disseny de les infraestructures i serveis actuals del país atenent el possible creixement demogràfic previst i ja als planejaments urbanístics parroquials advertia que la superfície de metres quadrats de plans parcials desenvolupats era molt important. En els darrers cinc anys s’han comptabilitzat sol·licituds per la tramitació de sòl privat equivalents a uns 417.000 metres quadrats, fet que equival a un 0,09% del territori nacional, que alhora es tradueix en uns 16.000 habitatges de nova creació que podrien allotjar, aproximadament, unes 39.800 persones. Si a aquesta dada s’hi suma la superfície de sòl urbà consolidat prevista actualment als POUP de les diferents parròquies, la tendència que en resulta és molt preocupant, ja que estem parlant de la possibilitat d’urbanitzar uns 8.700.000 metres quadrats, que equivaldria a uns 951.664 habitants.
Els estudis de capacitat de càrrega se solen fer per territoris molt acotats i concrets com per exemple el realitzat, el 2015, per a la Vall del Madriu-Perafita-Claror. Aquest, amb un seguit de paràmetres ecològics i socials, analitza el nombre de persones que l’espai natural pot acollir en un mateix dia sense malmetre els seus valors naturals. Per obtenir el valor final es desenvolupen dos càlculs: la capacitat de càrrega física –avalua el nombre de persones que poden accedir a l’espai en funció de la seva superfície i el rang horari en què es visita– i la capacitat de càrrega real –avalua l’impacte que provoquen els visitants–. A partir d’aquí, els gestors disposen d’una eina de gestió dels visitants per vetllar per la correcta conservació de l’espai.
Allò que es tracta de fer amb tot el país no és ben bé el mateix. Si ja no podem assumir el que tenim “planejat” no cal que ens demanem “fins on podem créixer”. Per decidir quin és el futur del nostre desenvolupament ens hem de dotar d’altres instruments i normatives fruit de la reflexió política i social perquè satisfaci les necessitats sense comprometre la vida dels habitants del nostre país, presents i futurs.