Un dels reptes als quals ens enfrontem les societats desenvolupades és donar resposta al creixement de les desigualtats d’oportunitats i de resultats. La manera per reduir-les: d’una banda, el mercat reparteix –de forma desigual– la renda entre les persones en funció de la seva posició en el procés productiu i després l’Estat, mitjançant el sistema impositiu i de repartiment de béns i transferències, hauria de redistribuir part d’aquestes rendes reduint així les diferències entre ingressos i condicions de vida de les persones. L’efecte agregat d’una intervenció pública eficaç sempre és més igualitari que el produït pel mercat.
Fa dècades (thatcherisme) que s’està produint un canvi important i que està afectant la pròpia estructura de les societats, un canvi de model social, una polarització entre els que tenen més (els menys) i els que tenen menys (els més), amb la conseqüència de la concentració de la riquesa (vegeu estudis de l’economista Thomas Piketty). Els indicadors de renda indiquen una caiguda important de la renda mitjana. L’empobriment social, conseqüència directa de salaris baixos i de la precarització laboral, la pèrdua de benestar i l’augment de la desigualtat és l’altra cara d’una societat polaritzada.
Aquesta desigualtat porta a la ruptura de la cohesió social i el desinterès d’àmplies capes socials per una política que consideren centrada al benefici de la minoria “selecta”, i això no ens ho podem permetre. Sabem que com més cohesionada està una societat la convivència entre els seus membres serà més harmònica i la democràcia funcionarà millor.
Aquesta ha de ser una preocupació de primer nivell si el que volem és garantir el funcionament de la nostra democràcia i fer-la millor. Per fer-ho cal enfortir els sistemes públics que garanteixin l’accés a l’habitatge, a la sanitat, als serveis socials, a l’educació, a la cultura i que assegurin uns bons equipaments públics per a una societat que es desenvolupi en el marc de la convivència i respecte. Cal dotar els sistemes públics dels recursos suficients per garantir la seva qualitat i capacitat d’adaptació als reptes del futur, el benestar i progrés social i econòmic.
I com fer-ho? Amb un programa socialment ambiciós que requereix un finançament igualment ambiciós. I la font d’aquest finançament és una fiscalitat justa, completa i progressiva. Una fiscalitat que contribueixi a l’increment d’ingressos i la seva redistribució. El nostre sistema fiscal ha de desenvolupar el principi constitucional que tot ciutadà contribuirà al manteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica i ha d’evitar que l’enriquiment quedi al marge de contribuir.
Com deia Galbraith “l’únic pla eficaç per reduir la desigualtat de rendes inherent al capitalisme és l’impost progressiu sobre la renda. Res ha contribuït més en l’era de la satisfacció a la desigualtat de les rendes com la reducció dels impostos als rics”.
Aquest estiu llegia un article de Kenneth Rogoff, execonomista del Fons Monetari Internacional que deia que la forma correcta que els governs redistribuïssin la renda de forma sensible era mitjançant la pujada d’impostos a les persones amb ingressos més alts i augmentar les transferències als segments de població amb ingressos més baixos. Un any abans, un premi Nobel d’economia i investigador de la Reserva Federal americana, Finn Kydland, parlava d’augmentar la despesa pública en projectes que generessin un retorn amb efecte multiplicador i que s’invertís per a la prosperitat i les oportunitats de tota la ciutadania.
I, si us ho demaneu, la fiscalitat i la redistribució de la riquesa no és una qüestió purament econòmica, com pretenen els propagandistes de l’ortodòxia del laissez faire, sinó política.
(BonDia, 26 d'octubre del 2022)