Els confesso que encara no tinc una idea gaire clara en relació amb la intel·ligència artificial (IA) i els programes que han estat i s’estan desenvolupant com el ChatGPT, una eina capaç d’entendre ordres en forma de text i respondre’t simulant capacitats humanes. Vaig poder provar-ho en una ocasió i si els soc sincera no em va produir gaires bones vibracions, més aviat el contrari, de la mateixa manera que no em fa cap gràcia que els algoritmes em recomanin viatges, restaurants o pel·lícules quan jo no ho he demanat mai, almenys de forma conscient. Potser és una qüestió d’edat malgrat que la tecnologia mai m’ha provocat temença en tant que ha significat un avenç i una millora del nostre dia a dia.
Com tot a la vida, tenim defensors i detractors de la IA. Un grup d’experts ha demanat una moratòria en el desenvolupament de sistemes d’intel·ligència artificial i ha sol·licitat protocols rigorosos i una política de governança sòlida per garantir que els efectes d’aquests sistemes siguin positius per a les persones i que siguin, sobretot, controlables.
Ens dibuixen un panorama poc encoratjador: violació de la privacitat i ús de grans quantitats de dades sense consentiment exprés i que poden infringir els drets de propietat intel·lectual dels seus creadors, manipulació subliminal del comportament humà per part dels seus algoritmes; manca de veracitat perquè inventen tot tipus de continguts (textos, àudios, imatges); precarietat laboral; consum energètic extraordinàriament elevat amb un impacte ambiental enorme (granges de milers de servidors que conformen el núvol).
Tot un procés generador de llenguatge i que està preparat per a “fer escac al sistema operatiu de la nostra civilització” com ha manifestat l’historiador Yuval Noah Harari. Tot un sistema que pot generar prediccions i decisions que influeixen en l’entorn físic o virtual.
El cert és que el seu ús genera força incertesa quan pensem que la IA pot ser utilitzada, per exemple, per estudiants a l’hora de fer els seus treballs, per artistes i creadors a l’hora de crear, o per polítics quan fan programes electorals –com, per cert, algú ja ho va posar de manifest a les nostres passades eleccions generals.
Les persones que en saben diuen que la IA només opera amb dades preexistents i que no produeix nous coneixements o informació sobre fenòmens nous o sobre aquells dels quals no té dades o informació. El poder de les computadores és el càlcul ràpid i el processament d’una major quantitat de dades, però no la intel·ligència. La intel·ligència humana té capacitat per innovar, per crear noves idees, per pensar i qüestionar, i en tot això la IA pot ser de gran ajuda, però té límits importants. Tot i això, la qüestió és suficientment transcendent quan el Parlament Europeu, després de dos anys de treball, acabi d’admetre a tràmit una llei d’intel·ligència artificial, un text que inclou una sèrie de pràctiques prohibides pel risc que representen (tècniques de manipulació, recopilació d’imatges facials...), com ara l’obligació a ser revelat quan un text hagi estat generat per IA, amb les fonts utilitzades i respectant els drets de propietat intel·lectual.
Sembla que els drets fonamentals de les persones i la nostra seguretat estaran sans i estalvis, almenys en territori i jurisdicció europeus. Amb tot, i atenent l’esforç econòmic i humà, als riscs i problemes que pot engendrar, em pregunto exactament per què volem la IA, per a quins efectes?
Com alguns investigadors es demanen: èticament, paga la pena tot aquest esforç només per ajudar-nos a fer tasques? O bé podríem destinar aquests mateixos esforços i recursos per reduir les desigualtats i acabar amb la pobresa al món?