Us heu quedat mai en una escola més enllà de les cinc de la tarda? És una sensació única: tot aquell bullici que es produeix en pocs minuts quan sona el timbre i la majoria d’alumnes marxen ràpidament esdevé un silenci místic quan ja només en quedem quatre. I quan en dic quatre, faig referència a aquells que, per un motiu o per un altre, hem hagut de postergar la nostra sortida del centre escolar més enllà de l’horari lectiu. Alguns alumnes han de seguir allà perquè encara no els han pogut venir a buscar (ja se sap la dificultat de conciliar la vida laboral i la familiar al nostre país), mentre que d’altres restem al centre perquè encara no se’ns han endut de l’escola. I és en aquest últim grupuscle en el qual m’incloc pel fet que la meva mare és una professional de l’educació.
Ser fill d’una directora d’escola és una experiència única. En primer lloc perquè el contacte amb l’escola, que és el primer gran espai de socialització vital, es torna familiar des de ben petit. Fins i tot abans de començar l’etapa escolar. En segon lloc, perquè a l’inici et costa diferenciar les dues facetes, però amb el temps aprens a diferenciar la figura de directora de la de mare. I en tercer lloc, perquè sent el fill de la directora aprens i valores allò que representa gestionar una escola, així com la feina que fan tots els equips educatius perquè cada curs tinguem la millor educació possible.
I aquesta feinada l’he vist any rere any, curs rere curs. A l’escola, però també a casa, on la feina no s’atura tot i haver sonat aquell timbre de les cinc de la tarda. Per tant, no és estrany que els cossos docents i tot el món educatiu hagin tingut la capacitat d’adaptar-se als canvis que ha suposat la Covid-19 i hagin estat capaços de continuar oferint una educació d’excel·lència per a tothom. Perquè la seva capacitat d’adequar-se als canvis i a la forma d’educar forma part del genoma dels professionals de l’educació.
Tot i aquesta capacitat contínua d’adaptació que sempre s’espera de l’entorn educatiu, el que han fet en aquest any i mig de situació pandèmica és excepcional. Ja des d’aquell març del 2020 confinat, fins avui, la vocació d’ensenyar i les ganes de tirar endavant dels docents del nostre país ha estat diària i constant. I tot i unes circumstàncies inèdites, el sector educatiu ha aportat tranquil·litat i normalitat en temps d’excepcionalitat.
Soc coneixedor que aquest curs passat va ser intens i, avui que el personal educatiu repreneu l’activitat d’un nou curs marcat per la Covid-19, vull agrair tota la feina que heu estat fent en aquest període marcat per les mesures sanitàries, així com la vostra tasca bàsica, més enllà de la situació actual. A vosaltres us envio tota la força per encarar aquest nou curs que està a punt d’iniciar-se.
I tot inici té un final. Personalment, no em puc creure que aquest curs deixaré de ser allò que he estat durant tota la meva vida: el fill d’una directora d’escola. Després de quatre dècades al servei de l’educació d’Andorra, ella acaba aquesta etapa. I ja em perdonareu l’amor de fill i si trobeu que en faig una valoració parcial, però crec que ho fa deixant el llistó ben amunt. Perquè el personal educatiu ho deixa tot per la feina i, per a la meva mare, l’escola ha estat més que això: ha estat la seva vida.
La gent del món educatiu s’hi dedica per vocació. Una vocació d’educar i d’educar-nos amb l’objectiu que nosaltres siguem millors ciutadans i tinguem un futur millor. Avui i cada dia s’ha d’agrair la tasca que fan. Una tasca fonamental de present i de futur al servei de la nostra societat. Gràcies per tot!
Us desitjo un molt bon inici de curs!