Segons el Termcat, DAFO és un calc de la sigla anglesa SWOT format amb les inicials de debilitats (weaks), amenaces (threats), fortaleses (strenghts) i oportunitats (opportunities). En català, però, es considera més adequat fer servir les expressions punts febles i punts forts.
Identificar i analitzar els punts febles i els punts forts d’una organització ha esdevingut un procediment habitual per establir les oportunitats de millora. Potser es podria tenir en compte en els àmbits polític i sindical a l’hora de fixar prioritats en un moment de crisi com l’actual. Som a les portes de l’1 de Maig i es prepara una manifestació dels sindicats per protestar davant l’augment desmesurat del cost de la vida i l’absència de polítiques que en contrarestin l’efecte devastador per a la classe treballadora.
La crisi provocada per la pandèmia de Covid i la inflació agreujada per la guerra a Ucraïna són el còctel perfecte per enfonsar l’economia de les famílies. Però aquests només són exemples del que els experts anomenen “amenaces” i es podrien atribuir a circumstàncies externes, o no tan pròpies del nostre àmbit concret com del context internacional o global. Hi ha altres factors que podem relacionar més amb debilitats internes, o més ben dit amb el desencert i la inacció de la coalició de govern liderada per DA. La manca de diversificació econòmica i la dependència excessiva del turisme, per exemple. O la precarietat de les pensions i l’encariment dels serveis sociosanitaris. L’increment de preus de l’habitatge no és exclusiu nostre, es produeix a moltes grans ciutats per efecte de la gentrificació, però aquí no s’ha volgut afrontar com calia i s’ha acabat agreujant el problema amb la construcció d’habitatges de luxe destinats a nous perfils professionals d’alt poder adquisitiu, però molt minoritaris, com a resultat d’una mal planificada obertura econòmica.
També caldria parlar de la pèrdua de talent que representa el fet que les generacions joves decideixin quedar-se als països on se’n van a estudiar, o que explorin altres entorns per establir-s’hi i desenvolupar la seva carrera professional. La desigualtat estructural en termes econòmics i socials cada vegada és més flagrant, i la classe mitjana s’està empobrint de tal manera que avança a bon ritme cap a la desaparició. Els treballadors autònoms tampoc semblen una prioritat per a la coalició de govern, que només se’n va recordar després que el Partit Socialdemòcrata demanés una prestació per rescabalar-los del tancament durant bona part de l’any 2020.
Com que comença a fallar la cobertura de necessitats de mà d’obra de les empreses, fins i tot una organització com la Confederació Empresarial Andorrana (CEA) ha apuntat que caldria apujar els salaris. Les propostes de solucions per a la classe treballadora del país ja no venen només del PS i els sindicats.
Espero que aquesta humil opinió de persona no especialitzada en qüestions econòmiques serveixi per demanar als meus conciutadans i conciutadanes una reflexió sobre la necessitat d’implicar-se més en la presa de decisions. Si no ens agrada el catastrofisme i volem canviar les coses per millorar, aprofitem l’oportunitat i fem sentir la veu dels més desafavorits. La democràcia real no pot ser un estat de letargia fins que ens toca anar a votar cada quatre anys, sinó que comporta una participació més compromesa i efectiva a l’hora de fer balanç i retre comptes. La propera cita per fer-nos més forts serà l’1 de Maig.