A finals del mes de novembre passat, el grup parlamentari socialdemòcrata va presentar una proposta d’acord sobre la informació, els mitjans de comunicació i la publicitat institucional i que ara els grups polítics de la cambra estan analitzant. Partim de la premissa que els mitjans de comunicació tenen una funció social i són per definició un servei públic. Ho són fins i tot els privats, perquè el que compta és el fet que la seva existència respon a la necessitat que tothom pugui exercir la seva llibertat d’informació.
La comunicació amb la societat a través dels mitjans de comunicació d’informació general i de les xarxes socials és una de les eines més eficients per a la projecció de la imatge de les institucions.
Amb l’objectiu de protegir la pluralitat i la qualitat de la informació, així com la sostenibilitat dels mitjans de comunicació, que depèn dels seus lectors i subscriptors, és necessari un repartiment equitatiu de les insercions de publicitat institucional, garantint que arribi als mitjans que aporten informació rellevant, de servei públic, contrastada i elaborada segons criteris professionals de qualitat.
Mentrestant veiem, no sense certa estupefacció, que el ministeri de Cultura es fa publicitat en un mitjà de comunicació escrit a través d’una subvenció que ha atorgat. És a dir, utilitza una subvenció per a un projecte cultural per fer-se publicitat. El grup editor va rebre una subvenció per editar la revista Andorra és cultura de 6.700 euros. Els directors i la ministra apareixen somrients desgranant les propostes i les accions que estan duent a terme o que tenen la previsió de fer en el que queda de legislatura. Una mena de full de ruta que alguns podrem utilitzar per fer el control i el seguiment parlamentari corresponent. La forma i el lloc, simplement al·lucinant.
Les subvencions culturals s’han de destinar a projectes de divulgació cultural; a activitats literàries i a projectes editorials; a projectes artístics de creació, producció, exhibició i difusió en l’àmbit de les arts escèniques, de la música, de les arts plàstiques i visuals i també a projectes de difusió cultural dels mitjans de comunicació privats, però amb relació a aquests darrers no perquè serveixin de plataforma per a parlar d’allò que fa el ministeri titular de la Cultura, sinó per “difondre la cultura en general o bé la cultura andorrana en particular”.
Entre els criteris de valoració dels projectes en destaco dos perquè són particularment importants i evidents: l’aportació significativa de continguts al context cultural i la creativitat i obertura de noves expressions culturals en l’activitat que es proposa... Amb tot el respecte, el producte resultant està molt lluny de complir aquests criteris. On està la innovació, les “noves expressions culturals” i la creativitat? Les comparacions són odioses, però hem de recordar projectes de gran qualitat com ara Portella, que realment va ser (és) un revulsiu en el panorama cultural i de les lletres del nostre país.
Si el ministeri titular de la Cultura creu que ha de difondre la tasca que fa (o que creu que fa) que editi una revista amb continguts culturals... Bé que disposem d’Arxiv@nd o Ex-Libris editats, encara que només en format electrònic, per l’Arxiu Nacional i la Biblioteca Nacional, respectivament? Per què no una revista anual que reculli la memòria d’activitats dels departaments i àrees del ministeri? I si així es vol que es promocioni i garanteixi la concurrència en la contractació dels mitjans de comunicació i d’empreses del sector de la comunicació i no ho “encomani” via subvenció.
El que no pot fer és aprofitar uns recursos que estan destinats a projectes que, segons paraules de la mateixa ministra, tenen la voluntat “d’impulsar les associacions, les entitats i les empreses dels sectors [culturals]” i no utilitzar-los per fer-se propaganda de forma descarada.