El 18 d’octubre la meva companya Susanna Vela i jo mateixa fèiem una roda de premsa per explicar les esmenes del grup parlamentari socialdemòcrata a la llei d’exercici de professions titulades. Entre altres, aquesta llei exigirà als professionals titulats que, a partir d’ara, acreditin un nivell B2 per poder instal·lar-se a treballar al nostre país. També preveu un període transitori de dos anys per obtenir el B2, en cas que sigui necessari contractar algun professional que no disposi d’aquest nivell. Per contra, la llei fa una excepció amb els professionals que ja estan actualment autoritzats per exercir llurs professions titulades. I aquesta és la disposició que esmena el PS. No compartim que no s’exigeixi l’acreditació del B2 als professionals que ja exerceixen actualment al nostre territori. Nosaltres plantejàvem un altre període transitori de dos anys (que estàvem disposats a negociar) per tal que s’acrediti el B2.
Els motius per defensar aquesta esmena han estat principalment dos.
D’una banda entenem que si volem defensar la protecció de la nostra llengua a Europa, davant la possibilitat de l’arribada de professionals de tot el territori UE, caldrà que justifiquem que ens la creiem. No té massa sentit que davant la Comissió Europea defensem el requisit de l’idioma, però resulta que fins ara, que estem negociant la llibertat d’establiment en el marc de l’acord d’associació, no l’exigíem.
L’altre argument, per nosaltres essencial, és que el coneixement de la nostra llengua oficial és una qüestió de drets i deures envers la ciutadania.
El 22 d’octubre sortia publicat en un mitjà de comunicació digital un article titulat La majoria al·lega ‘seguretat jurídica’ per no exigir català als professionals sanitaris i liberals. Aquest titular s’acompanyava d’un subtitular que deia que si als que ja estan al país se’ls obliga a presentar un títol del nivell B2 s’estaria “aplicant una retroactivitat a unes normes laborals que en el seu dia no es demanaven”.
Novament em venen al cap dos arguments per rebatre aquesta tesi.
D’una banda, recordar que l’ordenament jurídic és dinàmic i que es van aprovant lleis que donen resposta a noves situacions que cal afrontar. Per citar un exemple entenedor, abans no es perseguia el blanqueig de capitals, que determina fortes obligacions als professionals que són subjectes obligats, i ara sí. I com aquest exemple, un innumerable etcètera (protecció de dades, seguretat i salut en el treball, etc.).
Convé recordar que el legislador pot determinar noves obligacions d’ara a futur. Aquestes obligacions res tenen a veure amb la retroactivitat, ja que el fet de no haver-les acomplert en el passat no produeix efectes desfavorables, sinó que aquests efectes es desprenen dels incompliments des que és exigible l’obligació en endavant.
Però existeix un altre argument encara més poderós. La Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, vigent des de fa més de 22 anys, diu en el seu article 3, Drets lingüístics generals: “Tothom té dret a ser atès i correspost en català en les seves relacions orals i escrites amb qualsevol administració pública i amb les entitats i els organismes que en depenen; amb els serveis sanitaris i els serveis socials, amb els professionals liberals i els col·legis que els agrupen, amb les associacions, amb les entitats esportives i amb les organitzacions empresarials, professionals i corporatives”. Per què legislem si no exigim el compliment de les lleis?
No s’hi val a fer grans discursos en defensa de la nostra llengua i no traslladar-los a fets a l’hora de legislar. Cadascú que parli com vulgui en la seva esfera privada, personalment crec que com més llengües millor. Als efectes oficials, però, la llengua és només una i tenim el deure de protegir-la.
(Bondia, 2 de novembre del 2022)