Amb aquest article completo el camí iniciat amb uns altres dos relacionats amb l’habitatge. Si recorden ho vaig deixar en la conveniència de l’habitatge social i del de preu assequible per frenar l’encariment de l’habitatge. Estem d’acord en què l’habitatge social i el de preu assequible és una solució a llarg termini que garanteix poder combatre que els cicles econòmics tinguin els factors i els caràcters que tinguin. Però aquesta solució pot adoptar formes diverses.
Per què la solució promesa pel Govern a través de l’Institut Nacional de l’Habitatge i del Fons de l’habitatge no aturarà el procés de devaluació (encariment) si es preveu la construcció d’habitatge social i de preu assequible? El que farà aquest òrgan mediador entre administracions i propietat és obrir un sector de negoci relacionat amb l’habitatge social. Així, hom podrà dedicar la seva propietat immobiliària a la venda, al lloguer o al lloguer social. L’excusa és l’incentiu a la propietat com a manera rentable, àgil i virtuosa per oferir-lo. Però això és fal·laç.
La solució del Govern 1) no és rentable: la llei configura dos mecanismes per extreure benefici de l’habitatge social: la cessió del bé i la retribució en conseqüència -el fons s’estructura com un Organisme d’Inversió Col·lectiva (OIC)- i la concessió d’habitatge social; en totes dues fórmules l’Estat es compromet a retribuir l’explotació d’un bé bàsic com l’habitatge, cedint a la necessitat de generar marge de guanys a la cessió dels propietaris o als explotadors de la concessió.
2) La solució de Govern no és àgil: a la gestió indirecta se li suposa eficiència, però el Govern ha hagut de crear una institució intermediària -l’Institut- augmentant els costos administratius i cedint el control de les decisions a un òrgan extern que alhora farà d’igual manera amb propietaris i explotadors. Un objectiu que requeriria d’un grau administratiu per executar-lo i que es desdobla en tres on l’intermediari gestiona un patrimoni públic i privat prou important per tal de repartir guanys entre propietaris i explotadors.
3) La solució de Govern no és virtuosa: la política de l’incentiu és perversa (en el sentit què no és virtuosa), doncs requereix dels guanys d’una part per tal d’assegurar el dret de la majoria. L’Estat no garanteix el dret en sí sinó que ha de disposar d’un intermediari que generi beneficis. En determinat moment els propietaris i explotadors poden deixar de considerar atractiu el sector i exigir més marge: és un Institut amb decisió pròpia suficient garantia per mantenir sense desvirtuar l’objectiu de garantir el dret a l’habitatge? O pot doblegar-se a les exigències de la propietat i de l’explotació? No hem d’oblidar un altre aspecte. Obrint un sector a propietaris i explotadors es diversifica el seu negoci, la qual cosa també influiria en el manteniment o expansió del negoci principal contribuint a les tendències de devaluació de l’habitatge de lloguer, i per tant el problema estructural -lluny de solucionar-se- es perpetuaria.
El dret a l’habitatge requereix d’un compromís ferm i prioritari de les institucions i d’una exigència ciutadana i política alhora ferma. A hores d’ara el Govern pot, a través del pressupost general i sense haver de recórrer a organismes intermediaris i polítiques d’incentiu perverses, iniciar la planificació i la construcció d’habitatge públic d’ús social i la promoció d’habitatge de preu assequible. És una qüestió de prioritats i, avui, de necessitat.