Andorra és un país que antigament vèiem com un lloc amb qualitat de vida i una projecció de futur i estable. Des de fa anys que a poc a poc anem veient com anem perdent aquesta qualitat de vida. És cert que hi ha gent amb molt poder adquisitiu que ha arribat a Andorra recentment, però la veritat és que la majoria de la ciutadania viu una realitat molt diferent.
Agafem els mitjans de comunicació i veiem les notícies que expliquen que el salari mitjà se situa per sobre dels 2.300 euros (el passat març). Això només és un número. Un indicador. I hem de tenir en compte que aquí es compta el salari brut, que dista força del que finalment acabem percebent, que és un 22% inferior (descomptant la cotització a la Caixa de Seguretat Social, tant de la part empresarial com de la de l’assalariat, que l’empresari està obligat a descomptar del salari que paga al treballador i pagar directament a la CASS). Així, la realitat és que la gent que viu al nostre estimat país guanya molt menys que el salari mitjà que reflecteixen les estadístiques.
Posem l’exemple d’un cas típic: una persona soltera que treballa en una botiga i rep un salari net de 1.300 euros mensuals. D’aquests, més que probablement, 800 euros aniran al lloguer d’un pis petit, 50 euros com a mínim a l’electricitat, uns 100 més al paquet bàsic de telecomunicacions amb un mòbil, altres 300 euros a l’alimentació. A més, omplir el dipòsit de carburant del vehicle per poder fer els desplaçaments mínims –la majoria ho han de fer per anar a treballar, ja que els lloguers assumibles només es poden trobar a les parròquies altes, mentre que la majoria de llocs de treball estan al centre del país– ja són un mínim de 50 euros; estimació molt a la baixa veient l’increment del preus que estan patint els carburants des de fa uns mesos. El total de les despeses d’aquest cas concret puja a 1.300 euros, per la qual cosa aquesta persona, que treballa 40 hores setmanals, no disposa ni d’un euro per poder fer front a cap imprevist ni per poder-se donar un caprici de tant en tant.
Aquesta persona ha de pregar al cel cada mes perquè no li apareguin en algun moment una sèrie de problemes –que no se li espatlli el cotxe o cap electrodomèstic, que no li apugin el lloguer del pis o fins i tot, que no se li estripin uns pantalons o una samarreta. I per descomptat, que no es posi malalt i hagi d’agafar una baixa! Evidentment, aquesta situació crítica a nivell econòmic fa que ningú es pugui sentir ni animat ni optimista, fet que acabarà repercutint negativament en tots els aspectes de la seva vida.
Ara mateix falten treballadors en molts sectors d’activitat, i comença a intuir-se que aviat podem tenir més emigració que treballadors nouvinguts. És una situació que convida a posar-se preguntes...
A l’altra banda, també s’està posant la soga al coll del petit empresari. Una petita empresa, per norma general –sempre hi ha excepcions– no arriba a tancar el mes i té una sobrecàrrega d’obligacions comptables i fiscals. Què volem, que tregui la llengua i tanqui portes? Ara Govern obligarà a presentar els comptes, i si bé és cert que tot empresari ha de portar una comptabilitat, s’exigeix un format d’aquests comptes tan específic que la majoria no sap ni per on començar i ha de pagar a un comptable, una despesa més.
Sí, és cert que avui en dia arriba gent important al nostre país, però la mà d’obra per atendre-la també és important, perquè sense ella com atendrem els nouvinguts? Arribem a un punt insostenible, que crec que s’hauria de posar damunt la taula per reestructurar-ho tot des de la base. I per això cal voluntat política i no aplicar la màxima de qui dia passa, any empeny.
Virtus unita fortior. Ara més que mai ens hem d’unir i mirar plegats quin tipus de país volem en el futur. I sobretot, que tota persona que visqui a Andorra ho pugui fer amb dignitat.