“Soc un demòcrata de cap a peus. I per què dificultes l’accés a la informació pública? És evident. A ningú li agrada que el critiquin. I la llibertat informativa? Els deixo que informin, però no que em critiquin. Què més volen?”.
Aquesta conversa era reproduïda en una piulada d’un arxiver a Twitter i em va semblar una bona manera de començar una reflexió sobre l’accés a la informació i la transparència de les administracions públiques en el marc de l’interessant i ordenat treball que la comissió legislativa d’economia està fent de les esmenes a la Proposició de llei qualificada de transparència i accés a la informació pública presentada pels grups parlamentaris que donen suport al Govern. Per als socialdemòcrates, la finalitat d’aquesta llei és establir un nou sistema de relació entre les persones i l’Administració pública, una transformació en l’organització de les administracions, fonamentat en el coneixement de l’activitat pública, la incentivació de la participació ciutadana, la millora de la qualitat de la informació pública, l’impuls de l’avaluació de les polítiques públiques, la garantia del retiment de comptes i de la responsabilitat en la gestió pública.
Els grups polítics compartim una part important dels preceptes encara que resta treballar algunes diferències i salvar algun escull perquè es facin efectius aquests preceptes i es puguin materialitzar. Entenem per transparència l’acció (sense esperar que t’ho demanin) de l’Administració de donar a conèixer la informació relativa als seus àmbits d’actuació i les seves obligacions, amb caràcter permanent i actualitzat, de la forma que resulti més comprensible per a les persones i per mitjà dels instruments de difusió que els permetin un accés ampli i fàcil a les dades i els facilitin la participació de la ciutadania en els assumptes públics.
Estan damunt la taula, les mesures de foment de la participació ciutadana i els seus processos i també l’acceptació per part de la majoria parlamentària d’un seguit d’eines bàsiques i fonamentals per garantir l’acompliment de les obligacions de transparència: la seva avaluació; les mesures generals d’aplicació de la llei com és l’elaboració i aprovació d’un pla estratègic i els plans de formació adreçats als alts càrrecs i a la resta de treballadors públics; i un règim sancionador en cas d’incompliment de les obligacions de transparència, d’accés a la informació pública i al bon govern.
Una discussió important és la declaració de béns i d’activitats dels alts càrrecs públics que els socialdemòcrates volem pública perquè prevenen l’enriquiment il·lícit i eviten que la presa de decisions estigui determinada per interessos lluny de l’interès públic. La majoria sembla que s’hi posiciona en contra i proposa una declaració confidencial dipositada al notari a l’inici i al final de l’exercici de la responsabilitat pública, una acció que, per altra banda, els socialdemòcrates fa anys que practiquem. Aquest estiu hauran de donar un tomb més a aquesta qüestió i valorar que és essencial per a la rendició de comptes, per a la confiança de la ciutadania amb els seus representants i la lluita contra la corrupció que, sigui dit de pas, en són plenament conscients.
Per al nostre sistema democràtic esdevé necessari reforçar els controls del poder, sense paralitzar-lo. Cal avançar, no quedar-nos en un simple exercici de maquillatge, anticipar-nos per construir un model sòlid de rendició de comptes més enllà del que suposen les conteses electorals. Un model que aporti informació de qualitat, que no s’ha de confondre amb propaganda oficial, que no vulgui substituir els processos d’avaluació de les polítiques públiques i menys obviar el control parlamentari a l’acció de govern. Amb aquesta llei tenim l’oportunitat de bastir l’edifici que ens permeti una relació amb les administracions públiques, una relació basada en la confiança i sense por a la crítica.