La vigilància dels Drets Humans

El proppassat dissabte, 10 de desembre, era el Dia internacional dels Drets Humans (DDHH) i, com sol ser costum, aprofito aquesta mena d’efemèrides per parlar d’un tema sobre el que m’agradi posar el focus.

Els DDHH són un tema recurrent dins el meu marc mental. Com a jurista, em semblen una matèria essencial del Dret, perquè aquests drets són els inherents a la condició de persona humana, directament vinculats a la nostra dignitat en tant que éssers humans.

A finals del mes de setembre ens va visitar al Consell General (als presidents de les comissions legislatives d’Exteriors i d’Interior) una delegació de la Comissió Europea per a la democràcia i el dret. Aquesta comissió, més coneguda com a Comissió de Venècia, és un òrgan consultiu en dret constitucional. El paper d’aquesta comissió és proporcionar assessorament jurídic als Estats membre del Consell d’Europa que desitgen adequar les seves estructures jurídiques i institucionals als estàndards europeus i a l’experiència internacional en els camps de la democràcia, els DDHH i l’Estat de dret. 

El motiu de la visita era assessorar l’Estat andorrà respecte a la possibilitat de reforçar la institució del raonador del ciutadà, per tal d’assumir també les funcions pròpies d’una Institució Nacional de Drets Humans.

Anem a pams, en primer lloc, convé contestar la pregunta què són les Institucions Nacionals de Drets Humans (INDH)? Doncs aquestes institucions s’encarreguen de la promoció dels DDHH en seu interna, fent a més el seguiment de l’aplicació eficaç de la normativa internacional de drets humans a nivell nacional.

Convinc en la necessitat de crear una institució d’aquestes característiques, sempre que se la doti dels recursos necessaris per a desenvolupar les seves funcions amb garanties. Pretendre afegir aquestes funcions a la institució del raonador del ciutadà, que ja va escassa dels recursos necessaris per a desenvolupar les seves de funcions, és una presa de pel. O una bonica operació de maquillatge per tal de semblar que tenim el què, a la pràctica no podrem tenir de cap de les maneres. És, si m’ho permeten, com tenir Agències de Protecció de Dades sense personal per assegurar els requeriments addicionals que s’imposen des d’Europa, o com crear un Institut Andorrà de les Dones amb cap altre pressupost que el necessari per a cobrir les despeses del poc personal que s’hi podrà destinar. O tants altres exemples que es podrien citar de serveis infradotats de recursos, que acaben semblant ineficients, quan la realitat és que no han estat suficientment dimensionats per a garantir la tasca que se’ls encomana.

Però la realitat i les obligacions d’un Estat modern, post-constitucional, s’imposen. És evident que ser un Estat independent, requereix un entramat institucional complex i costós.

El que ens fa un flac favor com Estat és no tenir una política redistributiva assenyada, per mitjà d’uns impostos justos, que garanteixi el finançament necessari d’uns serveis públics de qualitat. 

En resum, malgrat tenir un PIB de país ric, tenim un Estat low cost. 

Potser que reflexionem al respecte.



(El Periòdic, 15 de desembre del 2022)