El 14 de setembre passat s’aprovava la llei que estableix d’una banda un fre a la construcció per un any i de l’altra un moratòria per autoritzar alguns dels allotjaments turístics. Des que es va anunciar la mesura s’han entrat fins a 63 demandes de llicència: a Escaldes-Engordany de les nou sol·licituds, tres són noves torres; a Sant Julià de Lòria, sis nous edificis; i a Encamp, dotze llicències que contemplen dos plans parcials.
Al juliol, el Comú d’Ordino anunciava que posava en marxa el procediment per aconseguir un urbanisme més sostenible, preservar el medi ambient i millorar la qualitat de vida dels seus habitants. Això, però, no sembla que aturarà l’entrada de nous projectes. Els responsables comunals van manifestar la necessitat de plantejar un pacte d’Estat per establir unes directrius per harmonitzar la construcció a tot el territori. Ha passat l’estiu i de pacte res de res. Al contrari, s’ha decidit tirar pel dret amb una norma que no només no pot solucionar el problema, sinó que està provocant l’efecte contrari.
Si el Govern volia evitar “l’efecte crida” l’ha errat de ple, ja que, entre altres problemes, la seva entrada en vigor depèn –sembla que no ho sabessin– de la signatura per part dels coprínceps, els quals tenen fins a quinze dies per fer-ho. S’ha de ser molt ingenu per pensar que la sorpresa eliminaria l’efecte crida. Tot plegat està deixant els comuns sense instrument per evitar l’entrada de nous projectes de construcció. Malgrat que algú vulgui donar la volta a la norma, el sector ha entès que la llei preveu una moratòria indefinida, durant la qual no s’aprovaran noves llicències.
Si realment es vol limitar el creixement urbanístic i bastir un projecte sostenible, respectuós amb el medi i amb les persones, tenim instruments per fer-ho. Per començar una llei d’urbanisme (i d’ordenament del territori) que superi les mancances de l’actual i que s’ajusti als objectius i requeriments per a la preservació i protecció del medi ambient sobre la base d’una utilització racional del territori, ajustant les necessitats de creixement amb la preservació dels recursos naturals i dels valors paisatgístics, arqueològics, històrics i culturals, a fi de garantir la qualitat de vida de les generacions presents i futures. Una llei que limiti la construcció arreu, a segons quines altures i pendents, i reconegui espais agrícoles com a no construïbles. D’aquí, uns nous plans d’urbanisme pensats en les necessitats i els recursos disponibles –i no com ara, que la norma recentment aprovada deroga de facto– i uns plans directors amb obligacions jurídiques en matèria de biodiversitat, sòl, aigua, aire, clima i paisatge sobre els quals el planejament territorial té capacitat d’incidència.
Eines que formulin alternatives: un creixement urbà concentrat en determinats nuclis; creixements residencials i per a l’activitat econòmica annexes a les trames urbanes existents; polítiques d’habitatge principal i canvis d’ús a favor de l’activitat econòmica, etc. Eines, totes elles que requereixen equips pluridisciplinaris amb urbanistes, sociòlegs, arquitectes, geògrafs i historiadors.
Però en el termini d’un mes (?) es vol comptar amb unes directrius, quan han passat més de 20 anys des de l’aprovació de la llei d’ordenament del territori i no s’ha estat capaç de fer-les? I mentre, a banda de dibuixar i programar l’actual situació, què s’ha fet? S’ha desprotegit per llei el patrimoni cultural immoble i els seus entorns; s’ha construït un forn incinerador desproporcionat i que provoca la “importació de deixalles”; s’han autoritzat abocadors de runa en espais naturals; s’ha permès proposar instal·lacions aeroportuàries en llocs de gran valor natural i paisatgístic; s’ha estat incapaç d’aprovar una llei de l’aigua... Tot el contrari de formular una bona política territorial, social i econòmica.
(Bondia, 27 de setembre del 2022)