En català se’n diu “ecoblanqueig” (o “rentat d’imatge verd”) de les estratègies de comunicació de certes empreses o organismes per aparentar que els seus productes, serveis o objectius són respectuosos amb el medi ambient. L’organització Greenpeace adverteix sovint de grans empreses petrolieres que fan publicitat d’aplicar pràctiques respectuoses amb l’entorn, però en realitat no hi estan compromeses, perquè tenen una producció d’energia renovable inferior a l’1%.

Més en general, s’ha desenvolupat la idea de la responsabilitat social corporativa com a eina per garantir els drets socials, laborals i ambientals a les grans empreses, però hi ha maneres d’aconseguir el màxim benefici amb el mínim respecte dels drets humans i blanquejar la imatge corporativa amb bones campanyes publicitàries.

En l’àmbit polític, el blanqueig també és freqüent en els partits conservadors que no es volen mostrar com a tals i tenen una maquinària potent de comunicació. Moltes de les seves propostes provenen d’aquesta hipocresia lligada a una certa improvisació. No són mesures previstes en el seu programa, sinó que sovint coincideixen amb els plantejaments dels adversaris, però segons ells responen a les necessitats del moment. És així com la intervenció de l’Estat en els afers econòmics no té com a objectiu afavorir l’interès general, sinó que es redueix al càlcul electoral.

Segons declaracions del mateix cap de Govern al Consell General, el seu partit no és neoliberal ni tampoc socialdemòcrata, sinó “de centre reformista”. Aquesta adscripció ideològica, de la mateixa tradició que el Partit Popular espanyol o els equivalents europeus, domina bé les eines del blanqueig i el màrqueting polític. Guanyar les primeres eleccions prometent que no s’aplicaran mai impostos directes i implantar-los a la primera de canvi, o refusar la regulació del mercat del lloguer i plantejar la cessió obligatòria de pisos buits en són alguns exemples.

Qualificar de bons els comuns del mateix signe polític i de dolents els altres també respon a tàctiques publicitàries i obeeix a l’afany de mantenir-se en el poder.