L’ONU i el Consell d’Europa insten els estats membres a perseguir-la penalment
Segons les estimacions de l’OMS, es calcula que entre 100 i 140 milions de nenes i dones de tot el món han estat sotmeses a un dels tres primers tipus de MGF, dels quatre tipus existents. El tipus I consisteix en una resecció parcial o total del clítoris i/o del prepuci del clítoris (clitoridectomia). El tipus II consisteix en una resecció parcial o total del clítoris, amb una escissió dels llavis majors (escissió). El tipus III consisteix en un estretament de l’obertura vaginal per segellament, mitjançant el tall i la recol·locació dels llavis menors i/o majors, amb o sense escissió de clítoris. En el tipus IV, es classifiquen tots els altres procediments lesius dels genitals femenins, amb finalitats no mèdiques (punció, perforació, incisió, raspat o cauterització).
Segons dades d’UNICEF del 2010, a Somàlia, Guinea, Djibouti, Egipte, Eritrea, Mali, Sierra Leone i el Sudan la prevalença de MGF en dones entre 15 i 49 anys és quasi universal (més del 85%); a Burkina Faso, Gàmbia, Etiòpia, Mauritània i Libèria tenen una prevalença alta (60-85%); a Guinea Bissau, el Txad, la Costa d’Ivori, Kènia, Nigèria, el Senegal, la República Central Africana i el Iemen s’observa una prevalença mitjana (20-50%), i a la República de Tanzània, el Benín, l’Iraq, Ghana, Togo, el Níger, el Camerun i Uganda s’observa una prevalença “baixa” (que oscil·la entre el 0,6% i el 15%). Això no obstant, les mitjanes nacionals amaguen la variació, sovint destacable, de la prevalença entre les diferents zones de la majoria dels països, com es el cas del Senegal, on la mitjana de prevalença nacional és del 26%, però hi han zones amb prevalences que van des del 94% (Kolda) al 2% (Diourbel).
Els motius adduïts per les societats que practiquen aquesta pràctica salvatge són raons socials i religioses. Si l’analitzem, però, des de la perspectiva dels drets humans, la pràctica reflecteix una desigualtat profundament arrelada entre ambdós sexes i esdevé una forma extrema de discriminació de les dones, viola els drets de les dones mutilades a la salut, a la seguretat, a no ser sotmeses a tractes cruels, inhumans o degradants i, en un nombre elevat de casos, a la vida (moltes d’aquestes intervencions acaben amb hemorràgies o infeccions que acaben produint la mort). En aquest sentit, resulta esfereïdor el testimoni de la model i activista somali Waris Dirie, recollit en el seu llibre Amanecer en el desierto: “Lo cierto es que cuando era pequeña le suplicaba a mi madre que me lo hicieran, pues había oído que me haría limpia y pura. Cuando no era más alta que una cabra, mi madre me sujetó mientras una anciana me seccionaba el clítoris y la parte interna de la vagina y cosía la herida (…). En su momento yo no tenía idea de lo que estaba ocurriendo, ya que nosotros jamás hablábamos de ello. Era un tema tabú. Mi hermosa hermana Halimo murió a consecuencia de aquello (…). Usan una pasta de mirra para detener la hemorragia, pero cuando las cosas van mal no tenemos penicilina. Más adelante, cuando una chica se casa, en la noche de bodas el novio intenta abrir a la fuerza la infibulación de la novia. Si la abertura es demasiado pequeña, se abre con un cuchillo. Después de años de lucha, me di cuenta de que en realidad es una mutilación, pero así y todo me sentía angustiada cuando hablaba del tema: temía que algo malo pudiera pasarme por violar el código de silencio.”
UNICEF sosté que si no s’incrementen de manera significativa les iniciatives a escala mundial, el 2030 el nombre de nenes i dones sotmeses a MGF serà superior a l’actual. Tant les Nacions Unides com el Consell d’Europa insten els seus estats membres, entre els quals Andorra, a legislar en el sentit de tipificar de forma específica i perseguir penalment la MGF, encara que la pràctica s’hagi produït a l’estranger. En ocasió de fer aportacions a l’avantprojecte de llei per a la igualtat de tracte i no discriminació entre dones i homes, Acció Feminista d’Andorra va demanar adequar-nos als requeriments internacionals pel que fa a la MGF, petició que el Govern no va atendre.
Ara, el grup parlamentari socialdemòcrata encomana al Govern, via esmena, que estudiï els canvis necessaris per modificar la nostra legislació en el sentit d’adequar-nos a l’estàndard europeu de persecució i condemna (també quant a la pràctica es fa a l’estranger) de la MGF. Què faran els grups parlamentaris que donen suport al Govern respecte d’aquesta pràctica abominable?
Segons dades d’UNICEF del 2010, a Somàlia, Guinea, Djibouti, Egipte, Eritrea, Mali, Sierra Leone i el Sudan la prevalença de MGF en dones entre 15 i 49 anys és quasi universal (més del 85%); a Burkina Faso, Gàmbia, Etiòpia, Mauritània i Libèria tenen una prevalença alta (60-85%); a Guinea Bissau, el Txad, la Costa d’Ivori, Kènia, Nigèria, el Senegal, la República Central Africana i el Iemen s’observa una prevalença mitjana (20-50%), i a la República de Tanzània, el Benín, l’Iraq, Ghana, Togo, el Níger, el Camerun i Uganda s’observa una prevalença “baixa” (que oscil·la entre el 0,6% i el 15%). Això no obstant, les mitjanes nacionals amaguen la variació, sovint destacable, de la prevalença entre les diferents zones de la majoria dels països, com es el cas del Senegal, on la mitjana de prevalença nacional és del 26%, però hi han zones amb prevalences que van des del 94% (Kolda) al 2% (Diourbel).
Els motius adduïts per les societats que practiquen aquesta pràctica salvatge són raons socials i religioses. Si l’analitzem, però, des de la perspectiva dels drets humans, la pràctica reflecteix una desigualtat profundament arrelada entre ambdós sexes i esdevé una forma extrema de discriminació de les dones, viola els drets de les dones mutilades a la salut, a la seguretat, a no ser sotmeses a tractes cruels, inhumans o degradants i, en un nombre elevat de casos, a la vida (moltes d’aquestes intervencions acaben amb hemorràgies o infeccions que acaben produint la mort). En aquest sentit, resulta esfereïdor el testimoni de la model i activista somali Waris Dirie, recollit en el seu llibre Amanecer en el desierto: “Lo cierto es que cuando era pequeña le suplicaba a mi madre que me lo hicieran, pues había oído que me haría limpia y pura. Cuando no era más alta que una cabra, mi madre me sujetó mientras una anciana me seccionaba el clítoris y la parte interna de la vagina y cosía la herida (…). En su momento yo no tenía idea de lo que estaba ocurriendo, ya que nosotros jamás hablábamos de ello. Era un tema tabú. Mi hermosa hermana Halimo murió a consecuencia de aquello (…). Usan una pasta de mirra para detener la hemorragia, pero cuando las cosas van mal no tenemos penicilina. Más adelante, cuando una chica se casa, en la noche de bodas el novio intenta abrir a la fuerza la infibulación de la novia. Si la abertura es demasiado pequeña, se abre con un cuchillo. Después de años de lucha, me di cuenta de que en realidad es una mutilación, pero así y todo me sentía angustiada cuando hablaba del tema: temía que algo malo pudiera pasarme por violar el código de silencio.”
UNICEF sosté que si no s’incrementen de manera significativa les iniciatives a escala mundial, el 2030 el nombre de nenes i dones sotmeses a MGF serà superior a l’actual. Tant les Nacions Unides com el Consell d’Europa insten els seus estats membres, entre els quals Andorra, a legislar en el sentit de tipificar de forma específica i perseguir penalment la MGF, encara que la pràctica s’hagi produït a l’estranger. En ocasió de fer aportacions a l’avantprojecte de llei per a la igualtat de tracte i no discriminació entre dones i homes, Acció Feminista d’Andorra va demanar adequar-nos als requeriments internacionals pel que fa a la MGF, petició que el Govern no va atendre.
Ara, el grup parlamentari socialdemòcrata encomana al Govern, via esmena, que estudiï els canvis necessaris per modificar la nostra legislació en el sentit d’adequar-nos a l’estàndard europeu de persecució i condemna (també quant a la pràctica es fa a l’estranger) de la MGF. Què faran els grups parlamentaris que donen suport al Govern respecte d’aquesta pràctica abominable?