Entenem per religió el conjunt de creences i conviccions, d’actituds i sentiments que vinculen una persona o un grup humà amb allò que s’admet com a sacre, inescrutable o transcendent i que s’identifica amb Déu o el diví. Entenem per política el conjunt de teories sobre el govern de la societat i d’activitats i decisions que es relacionen amb la gestió dels afers públics i la distribució dels recursos per garantir el bé comú. Les definicions del diccionari són clares. Malgrat que són àmbits inspirats en principis diferents i, en alguns casos, contraposats, existeix una relació entre religió i política pel que fa a la construcció de l’Estat, a la societat i l’esfera privada, així com el paper de la religió en els conflictes entre comunitats i nacions al llarg de la història de la humanitat.
Fa pocs dies que vaig rebre la proposta de donar suport a una resolució per ser debatuda a l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa amb la finalitat d’establir un conjunt de normes i regles per eliminar totes les formes d’opressió religiosa. Quaranta-un parlamentaris proposen prohibir tots els usos polítics de la religió que subverteixen la igualtat humana; tota discriminació religiosa en drets i deures; tota exclusió religiosa; i totes les restriccions a la llibertat de religió i creences. Malgrat l’existència de convencions internacionals relacionades amb els principis i els valors dels drets humans sabem que no s’estan acomplint arreu i s’estan produint violacions flagrants d’aquests. Més que mai es necessita protegir les víctimes de l’opressió religiosa i eliminar les causes de molts conflictes religiosos, insolubles i històrics, i una llarga llista d’abusos dels drets humans. Més que mai cal una base per desarmar l’extremisme eliminant la barreja de religió i política.
Aquesta resolució s’emmarca en una campanya BPUR internacional que té per objectiu promulgar un Tractat internacional per prohibir l’ús polític de la religió i així per poder abordar amb totes les garanties els conflictes actuals i futurs.
Tot aquest moviment m’ha fet pensar en casa nostra i la nostra relació amb l’Església catòlica.
A Europa occidental s’ha experimentat un procés de secularització, entesa com la pèrdua progressiva d’influència de la religió a la societat, una autonomia de la societat en general i de les seves institucions (ensenyament, sanitat, benestar social, etc.) davant les que són religioses que, tradicionalment, havien tingut molt més pes. Tots els indicadors sociològics de pràctica religiosa han anat caient, en alguns casos molt ràpid. Si la religió ja no té la influència què gaudia en el passat, aquesta posició s’ha de traslladar al terreny de la política.
La laïcitat o el secularisme han de ser els principis normatius dels nostres sistemes polítics i la separació Església-Estat s’ha de fer efectiva i real. La neutralitat dels poders públics no vol dir anar contra uns col·lectius o altres, ni erradicar, perquè l’expressió del fet religiós va més enllà d’una simple convicció, expressa valors, maneres d’entendre la vida, formes d’identitat, etc.
La nostra Constitució garanteix a l’Església catòlica l’exercici lliure i públic de les seves activitats i el manteniment de les relacions de col·laboració especial amb l’Estat d’acord amb la tradició andorrana. Res diu, però, de les altres confessions ni de les relacions de cooperació que l’Estat pot mantenir. Entenc que se li concedeixi un pes específic atenent el coprincipat, però no –i menys comparteixo– que en una democràcia del segle XXI una confessió religiosa pugui tenir tant de pes en l’adopció de polítiques públiques d’Estat.