El meu filòsof de capçalera, el catedràtic Daniel Innerarity, reflexionava entorn de les pors i la dificultat de transmetre una esperança creïble i mobilitzada davant l’agitació de la por i el temor. Com a estratègia política, fer por, és una de les maniobres més vils. Unes reflexions que poden ser útils per analitzar l’actual debat sobre l’acord d’associació d’Andorra amb la Unió Europea.
Com a responsables polítics tenim el deure i l’obligació de debatre des del coneixement i la informació veraç tots els assumptes que impacten directament sobre la població i el seu benestar i progrés social i econòmic. Sobre allò que fa avançar els nostres drets col·lectius. Puc entendre posicions que dubten dels beneficis d’un acord d’aquestes característiques, que reclamen una major pedagogia i explicació de l’acord, els posicionaments d’alguns sectors per la decepció amb les institucions europees per polítiques en excés economicistes i perquè s’hagi abandonat els principis inspiradors de la Unió Europea –els valors de la llibertat i la dignitat humanes que han d’impulsar la civilització occidental–, posicionaments que reclamen, i que comparteixo, una Europa capaç de conjugar el desenvolupament, la sostenibilitat, la pertinença i el respecte a la diversitat amb innovació, inclusió laboral, igualtat efectiva entre homes i dones i justícia social. El desig d’una Europa que protegeixi.
Però no entenc –i menys suporto– posicions que neguen el progrés i el benestar social i econòmic, l’avanç dels drets laborals, dels drets com a consumidors en aquest mercat únic, ni els posicionaments que reclamen més drets socials i que reneguen d’un acord pel simple fet de no haver estat “degudament informats”.
No podem “fer trampes al solitari” i tampoc fer-nos “un tret al peu”, com col·loquialment es diu, amb declaracions precipitades, poc mesurades i menys fundades i en certa forma infantils. Vull creure que és la manca de dades i d’informació i de temps per abastar –totalment comprensible- una negociació de vuit anys.
No consento la mentida ni la falsedat dels que van demanar a l’acord més implicacions o obligacions de les que tenen els països que han signat un acord amb Europa i que formen part del mercat interior com a membres associats. Tampoc l’associació que des d’alguns sectors es fa de la immigració amb la criminalitat quan som un país construït, en gran part, per l’esforç i el treball dels immigrants.
No suporto qui vaticina les “vuit plagues d’Egipte” que cauran sobre Andorra, que han injuriat la Constitució i les seves bondats amb afirmacions de l’estil que “Andorra desapareixeria”, d’aquells que devien preferir viure instal·lats al segle XIX.
Comparteixo part de les paraules pronunciades pel síndic en el discurs pel dia de la Constitució, en especial quan es va referir al fet que ens trobem al davant “d’una ocasió per forjar consensos, sumar a favor de projectes col·lectius i demostrar l’estatura política i el sentit d’Estat” i per l’oportunitat que representa d’avançar en el seu creixement i del seu benestar.
Cal abordar aquest procés d’adhesió de forma informada, contrastada i tranquil·la, com a plataforma que obre la porta i permet afrontar amb garanties els actuals reptes socials i econòmics d’Andorra, que no serà ni de forma immediata ni amb resultats imminents.
És hora d’abordar una campanya amb un discurs planer i que doni respostes a les inquietuds, partint de la base que a voltes per entendre una societat és més útil examinar les seves pors que els seus desitjos.
Cal confrontar les posicions, tractar els dubtes legítims i raonables, i aportar llum i seguretat.