Procrastinar

La idea d’aquesta columna me la va donar una bona amiga, que em parlava de la procrastinació que patia a la feina. Etimològicament, el terme prové del verb en llatí procrastinare: “postergar fins demà” i també del terme grec akrasia, que vol dir “fer alguna cosa en contra del nostre millor judici”.

Procrastinar es pot associar amb la mandra malgrat que alguns especialistes parlen que es tracta d’una qüestió de gestió de les emocions i no d’un problema de gestió del temps. La procrastinació s’aplica a aquelles activitats o situacions que cal atendre, però que posterguem, perquè són incòmodes, difícils, doloroses o poc atractives. No entraré en l’ajornament d’assumptes importants que tots alguna vegada a la vida hem fet, per inseguretat, por..., que, a més, ens ha produït més malestar i pèrdua de l’autoestima. Els especialistes consideren que aquest comportament és donat per una incapacitat de gestionar els ànims negatius envers un assumpte o un treball. Afegeixen que és l'exemple perfecte del biaix del present, la tendència de la nostra ment a donar prioritat a necessitats a curt termini en comptes de les de llarg termini.

Si fem un enfocament polític, postergar els assumptes pendents que poden ser beneficiosos per a la ciutadania per interessos partidistes és alarmant i té un major cost. Em direu que no sempre es donen les condicions necessàries per prendre determinades decisions, però quan un Govern té el suport d’una majoria parlamentària hi té molt de guanyat per dedicar-se només a accions més còmodes.

La procrastinació en política no es pot tractar mitjançant teràpies o fàrmacs, sinó amb un programa de govern ferm i madur, entusiasta i esperançador... Avui coneixerem el que ens oferirà aquest final de legislatura i quin serà el nou ajornament en polítiques públiques ineludibles –habitatge, pensions i salaris, ocupació i desenvolupament econòmic, urbanisme i territori– que continuarem patint.


(Diari d'Andorra, 12 de setembre del 2022)