Actualment, ens trobem amb uns reptes que tenen com a pretensió incidir sobre la permanent problemàtica de l’accés a l’habitatge. Per una banda, la llei òmnibus que ha gestionat el Govern i, per altra, des de la Comissió d’habitatge del Partit Socialdemòcrata estem projectant aquestes mesures urgents per fer front a l’emergència social per a la protecció ciutadana i l’accés a l’habitatge. La problemàtica a estipular, en ambdós casos, és la mateixa: les dificultats d’accés que afecta gran part de la població, en especial la vulnerable i els joves de menys de 35 anys, per la permesa manca de sòl públic per a habitatge social i a preu assequible.
Ara, un grup parlamentari acaba d’entrar una pròrroga de 15 dies més (que se sol·licita atesa la necessitat de mantenir reunions amb els diferents col·lectius implicats) sense pensar que aquest stand-by discrimina encara més la ciutadania. En aquest sentit, des del PS reclamem que les mesures destinades a evitar que el risc d’exclusió residencial no recaigui solament en l’esforç dels grups parlamentaris, sinó que també en les entitats financeres i els grans tenidors d’habitatges, que amb les seves pràctiques han contribuït a l’actual situació, i que hi comprometin recursos propis.
No sempre són evidents els requisits que obtenen els grans tenidors, ja que a efectes de la nul·la regulació de preus, es considera així l’arrendador que compleixi qualsevol d’aquestes dues circumstàncies: la persona física o jurídica titular de més de 10 habitatges (o d’una superfície construïda de més de 1.500 metres quadrats), independentment del percentatge de propietat que tingui; o la persona física o jurídica titular de 5 habitatges o més en una zona de mercat residencial tensat, independentment del percentatge de propietat que tingui.
Des de la Comissió d’habitatge del PS posem de manifest que, a més de les mesures encaminades a garantir el dret a un habitatge per les persones i famílies, cal una política pública per protegir el dret a un habitatge digne i assequible que permeti un projecte de vida per tothom. Aquesta regulació basa la seva política única i exclusivament en constrènyer als propietaris d’immobles amb un llibret de normatives d’obligacions i sancions, incentivar la construcció d’habitatges socials per totes les vies possibles i en ajudar als qui no poden fer front al cost del lloguer per tal de no caure en l’exclusió. Unes polítiques contràries a les desitjades pel Govern.
Les mesures que s’adopten al Projecte de llei dita com “òmnibus” incideix en les següents qüestions: Inversió estrangera, grans tenidors, pisos buits, expropiacions forçoses, apartaments turístics i una llarga explicació sobre hotels, càmpings, glàmpings, etcètera. En cap cas s’esmenta la protecció ciutadana ni una contenció que limiti els preus dels lloguers de contractes vigents i dels nous d’una forma arbitrària i no discriminatòria cap a les persones.
Tampoc es fa èmfasi als afectats per situacions econòmiques amb deutes hipotecaris, ni què els lloguers no puguin ser superiors al 30% dels seus ingressos. Ni a augmentar la durada dels arrendaments i fer-los indefinits per donar estabilitat als llogaters i llogateres o aturar desnonaments de persones vulnerables sense alternativa d’habitatge digne i adequat, així com l’obligació de lloguer social estable per part dels grans tenidors; i en la resta de casos, reallotjament digne i adequat a càrrec dels poders públics.
Correspon a l’Administració pública garantir el dret constitucional a un habitatge accessible per a la ciutadania, i per això cal disposar d’unes mesures pensant i ajudant els afectats i afectades i no des de les seves grans llars sense pensament cap a la població i sense voler assolir la manca d’habitatge social.
Els drets no es poden segmentar o aïllar i l’accés a l’habitatge és la porta a altres drets fonamentals.
Defensem un lloguer just!